Temps era temps, no fa tants d’anys, que un Onze de Setembre com abans-d’ahir era un esforç logístic pels terrassencs: anar a les manifestacions de Barcelona implicava no saber com tornaries a Terrassa. I és que els combois de trens (tant FGC com la Renfe) passaven plens un darrere l’altre durant tota la tarda i nit.
Abans-d’ahir, l’interior dels trens no eren una serp multicolor de samarretes de l’ANC. Ni tampoc hi havia gaires problemes per agafar el tren de tornada. Així que la fotografia és diferent. Però no deixar d’haver-hi fotografia: milers de terrassencs van baixar a la manifestació i continuen sent “indepes”. Artur Moncal, actiu a diferents colles de cultura popular, dispara: “És cert que el moment és difícil. Que hi ha desconcert als partits polítics. Però cal fer una mirada llarga de l’independentisme. No només quedar-nos a la fotografia de 2024”.
A parer seu, l’independentisme ve de dècades enrere. “De fet, ara estem millor que abans que s’iniciés el Procés”, diu, referint-se als anys de l’oasi català i l’autonomisme com a carril “mainstream” entre 1980 i el 2010.
Una idea similar a la de Carles Llongueras: “A veure, som ‘indepes’ des dels anys vuitanta, quan érem quatre gats i ens titllaven de bojos”. Ho diu per insistir en el fet que d’independentistes sempre n’hi ha hagut i que no deixaran d’existir. “Que anys enrere hi havia una eufòria col·lectiva? Sí. Que estem una mica cansats? Sí. Però seguim sent aquí mateix”.
S’ha acabat el Procés?
“Llongue”, de fet, sosté que hi ha persones a les quals els interessa dir que el Procés ha acabat. Una opinió compartida pel galerista Jordi Paüls: “No crec que s’hagi acabat res. I cal anar a la mani de la Diada, per principi, és igual com estem”. Són veus d’independentistes de pedra picada. Més enllà del que facin els partits. Ara bé, la veu de Paüls és molt crítica amb la classe política. “Estic decebut amb els líders polítics que es van acollonir i van malmetre el que havíem fet”, diu Paüls. “Si fossin dignes haurien dimitit, perquè van canviar de rumb 180 graus al seu discurs”, afegeix, motiu pel qual creu que molts votants s’han mogut a l’abstenció.
De fet, aquest sentiment de decepció ha estat molt present en la narrativa dels CDR. Un dels pocs activistes que segueixen a la bretxa és Artur Pereira. “Estem decebuts amb com s’han portat les coses des del 2017”, diu. I especialment en aquella tardor. “El dia 3 d’octubre, amb la vaga general, esperàvem ordres. I aquí nosaltres també vam fallar, perquè ens estaven mentint”.
Què voten els “decebuts”?
Una línia discursiva que es podria traduir en la retirada del vot independentista. O en el transvasament a noves opcions “implementistes” com les de Clara Ponsatí. A Terrassa, però, el neopartit Alhora només va recaptar 300 vots a les eleccions al Parlament de Catalunya del passat maig. Altres llistes electorals que venien a esmenar el triumvirat oficial (Junts, ERC, CUP) tampoc han estat reeixides. Primàries, la llista apadrinada per l’ANC a desenes de municipis l’any 2019, va fracassar en el seu intent d’entrar a la majoria d’ajuntaments. A Terrassa van aconseguir 1.000 vots, lluny dels prop de 5.000 necessaris per entrar-hi. L’abstenció, per tant, sembla el camí que ha seguit aquesta part d’independentistes.
On són els CDR?
També es nota en la menor actuació dels CDR, bèstia negra de l’Estat durant un temps. “Estem bastant desmobilitzats, però com la resta de l’independentisme”, sosté Artur Pereira.
“Encara ens anem reunint, com a CDR Terrassa. Tot i que ara som una única assemblea, no com abans, que teníem nuclis per molts de barris”, reconeix.
Altres festivitats independentistes al llarg de l’any també han perdut pistonada. Com ara la Marxa de Torxes que es realitzava en vigílies de la Diada de Catalunya, amb motiu dels fets del 4 de setembre. Ara només es fa la part de l’acte polític a la Plaça Vella. “És cert que hi va haver un moment de boom. Però amb la pandèmia hi va haver més problemes de permisos. I amb el tema del foc i els riscos, s’han anat fent protocols més durs i es va decidir redissenyar l’esdeveniment a un acte estàtic”, explica Carles Llongueras.
2.494 dies cantant al Raval
En paral·lel, els cants per la Llibertat segueixen cada dia. Tanmateix, amb un públic minvat. El mateix Llongueras diu: “És cert que de vegades ens hem demanat de què serveix, amb tot el que suposa, perquè a més a més, de vegades som quatre persones…”, reconeix sense embuts. “Però després pensem que fins que el Lluís Puig no pugui trepitjar el Raval, doncs no aturarem”, enraona. Ja són 2.494 dies seguits que es reuneixen.
Artur Moncal afegeix, sobre els cants: “Ha estat un esforç exemplar. I tenint un compte que som una ciutat gran, també cal desatacar el bon ambient, que mai no hi hagi hagut una baralla al Raval”, explica, en referència al moment de tensió entre “separatistes” i “unionistes”.
Moncal també apunta un altre element: les entitats. “Abans bàsicament hi havia dos grans col·lectius civils: l’ANC i Òmnium. Però després ha sortit el Consell per la República, la coordinadora antirepressiva La Traca…”, enumera.
Per què ja no hi ha “manis”?
Tota manera, “la desmobilització és general, no exclusiva de l’independentisme”, matisa Joan Tamayo, advocat pels drets humans. Es refereix al cicle de mobilitzacions iniciat arran del 15-M i dels “indignats”, a partir de 2011, que conflueix amb un Procés d’influència progressista (que havia de culminar en la República social i de drets).
“La gent està decebuda i hi ha una catarsi col·lectiva”, apunta, “quan realment hi ha problemes més greus de cohesió social, tant a Terrassa com a Catalunya, amb els problemes de la gent per la seva subsistència”, dispara Tamayo.
Efectivament, les manifestacions (ecologistes, contra desnonaments…) han caigut en picat. “La pandèmia va fer molt, per aturar les mobilitzacions; vam sortir més egoistes i individualistes”, s’afegeix al debat Carme Labòria, avui sense carnet, per durant una legislatura regidora d’ERC-MES. Es tractava d’una aliança amb la gent sobiranista que va marxar del PSC. “Jo continuo sent ‘indepe’. Ho tinc claríssim. I tard o d’hora ho tornarem a fer”.
Proacció. Una idea que també defensa Amaia Txabarri, euskaldun i resident a Terrassa fa una dècada. De fet, ella mateixa participa a Korrika Terrassa, la petita comunitat de bascos i solidaris catalans que aquest 2024 ha començat a fomentar el coneixement de l’euskera i la cultura basca a Terrassa. “Tenim uns tresors com l’èuscar i el català. I com parlem i vivim en un idioma minoritzat, ens fa tenir major consciència nacional”, sosté. “Pels bascos que ens hem apropat, la independència és molt important per salvaguardar les llengües”.
Neixen nous casals
Arnau Pagès, del casal independentista La Tafanera, també apel·la a que ara és prioritari seguir fent resistència amb el tema de la llengua. “I generar espais de construcció nacional, des de sota cap a dalt, com són els casals i ateneus”, explica Pagès, en relació al seu casal nascut ara fa dos anys i que aplega diverses sensibilitats de l’univers cupaire.
Tot això, assegura no defallir: “L’independentisme està en el seu pitjor moment des de principis del segle XXI. Però al segle XX érem molt més minoritaris”. I posa un exemple més, la joventut: “I tota la generació de joves d’Urquinaona? Segurament estan decebuts, però no ha desaparegut”.
