Marc Ferrer i Murillo, historiador
Dues grans guerres han marcat la història del nostre país: la Guerra Civil (1936-1939) i la guerra de Successió (1702-1715). Cada setembre toca recordar la darrera guerra, tant en l’àmbit local com el nacional. Entre el 3 i el 6 de setembre del 1713, les tropes de Felip V van ocupar, saquejar i cremar la vila de Terrassa i van deixar un rastre d’una vintena de morts i una tercera part de les cases cremades i saquejades i moltes persones sense habitatge.
L’11 de setembre del 1714 es produïa l’ocupació de Barcelona, significant no tan sols la pèrdua de la guerra, sinó també la derrota final de la nació catalana, amb l’abolició de les constitucions i institucions i la pèrdua del control legislatiu, militar, econòmic, fiscal, judicial, duaner i monetari. A més s’iniciava una persecució de la llengua i la cultura, amb la imposició del Decret de Nova Planta. El paral·lelisme dels fets posteriors al 1714 i al 1939 (victòria de Franco i instauració de la dictadura) és tan evident i colpidor que no es pot obviar.
L’objectiu del 1714 i del 1939 és el mateix: aniquilar Catalunya i dissoldre l’autogovern, llengua, cultura, etc., en un magma únic i centralitzador anomenat Espanya. I pel que fa a Terrassa, els vencedors de les dues guerres, o els que van saber adaptar al nou règim, van ser els protagonistes de la indústria tèxtil i el poder econòmic al llarg del segle XVIII i durant el segle XX. Algunes famílies del 1939 són hereves de les mateixes del 1714.
La guerra de Successió va ser una qüestió internacional on es van enfrontar dues monarquies, dos models polítics i econòmics: d’una banda, l’absolutisme dels Borbons que des de França i Castella pretenia esdevenir universal, uniformitzador i intervencionista. De l’altra banda, el liberalisme dels Àustries, tant en l’àmbit comercial com respectuós amb els drets i constitucions. I en aquest darrer bàndol s’hi va alinear majoritàriament el poble de Catalunya. Botiflers a banda.
Tres segles després del 1714, Catalunya viu novament un nou conflicte polític: uns que lluiten per plena llibertat de Catalunya en tots els sentits, i d’altres que volen una Catalunya unida a Espanya, on si cal, com el 1714 i el 1939 es fa servir l’ús de la força tal com vam viure i patir l’1 d’octubre de 2017 i la posterior repressió amb centenars de persones encausades, desenes d’empresonades o obligades a exiliar-se.
Potser una altra semblança del 1714 amb el 1939 i amb l’actualitat és la importància de l’opinió pública internacional. “Europa ens mira” diuen alguns, però com el 1714 i el 1939, la seva política cap a Catalunya és una de calenta i masses de freda.
Dins les files independentistes també podem observar altres coincidències. El 1714 i el 1939 van existir importants discrepàncies i diferències sobre les estratègies a seguir contra Felip V i contra Franco. Avui passa el mateix. Taula de negociació o desobediència. Pactar o unilateralitat.
Paral·lelisme o no, des de Catalunya s’implora ara mateix la voluntat democràtica. Des del govern espanyol s’imposa el mantra de respectar la llei sense tenir en compte que, en alguns casos, ha estat obligada per la força o condicionada. Recordem com es va redactar i aprovar la Constitució del 1978, amb els poders fàctics del franquisme condicionant-ho i recordem que no es vol reformar en nom d’unitat d’Espanya sorgida de dues derrotes catalanes, la del 1714 i la del 1939. Una unitat basada també en la seva monarquia. Felip VI és descendent directe de Felip V, el rei vencedor d’origen francès el 1714 i, descendent directe de Juan Carlos I, el rei nomenant successor pel mateix dictador Francisco Franco.
Les dues guerres, la de Successió i la Civil, són també des del vessant historiogràfic dos períodes de la història del nostre país, que en els darrers anys han tingut una renovació i una difusió de fets desconeguts i de la recuperació de la memòria històrica, gràcies a una sèrie d’historiadors que no han parat de fer recerca en arxius locals, nacionals i internacionals, amb una divulgació molt important. És cabdal tenir cura del nostre passat, de conservar i recordar, ja que és una eina indispensable, tant per a nosaltres com per les generacions futures, per saber d’on venim i saber qui som. Per comprendre moltes situacions actuals, cal mirar moltes vegades al passat.
He començat dient que aquestes dues grans guerres han marcat la història del nostre país i també cal reivindicar el rigor i la investigació, i parar atenció amb la manipulació ideològica interessada d’aquells fets.
Pel dia 10 de setembre, està anunciada a la nostra ciutat una conferència, sota el títol “Desmuntant la mentida històrica de l’11S”, per tres persones vinculades a l’extrema dreta (sí, els hereus de la victòria franquista) i amb el següent currículum: un és un biòleg i doctor en filosofia amb un ego que espanta, un altre, també és un doctor en filosofia i un mediocre escriptor, i la tercera és tècnica en perruqueria i cosmètica capil·lar que li encanta parlotejar per les xarxes socials com si estigués en un “reality show”. Tot el meu respecte als filòsofs i a les perruqueres, però jo que soc Llicenciat en Història mai donaria una conferència sobre Plató o Kant ni em posaria a tallar cabells ni fer permanents. Per tant, cal denunciar el populisme i la demagògia i cal que l’Ajuntament també vetlli pel rigor històric i no ofereixi instal·lacions municipals perquè se celebrin discursos d’odi, tal com s’ha acordat dues vegades en el ple municipal. Hem de deixar la història pels historiadors i no a bocamolls encantadors de serps, que són els mateixos que des de les files de l’extrema dreta reneguen de la memòria històrica i la reparació de les víctimes del franquisme.
