Joan Costa
La crisi d’idees del post 1 d’octubre i el resultat de les últimes eleccions al parlament de Catalunya han disparat la necessitat d’un canvi profund d’estratègia en les formacions de l’esquerra sobiranista catalana.
La CUP proposa repensar-ho tot menys els seus quatre pilars bàsics: independència, socialisme, feminisme i ecologisme. Ada Colau reflexiona sobre la necessitat d’anar més enllà de governar bé si es vol avançar cap a una societat de més llibertat i igualtat. I ERC està immersa en un debat congressual fet amb la transparència habitual, a cop de titulars de premsa, agreujat pel cas de l’estructura B. Més enllà de la necessitat de fer net i aprendre del que ha succeït, ja hi ha veus sensates que clamen perquè aquest debat es faci, amb tot rigor, immediatament després del congrés de novembre. Tampoc ajuda que primer s’escullin els representants del partit i després es debatin les idees. Malgrat tot, caldrà vèncer qualsevol cortina de fum, per exemple, sobre una idea tan interioritzada com que governar bé és l’eina per eixamplar la base. Ara, hem constatat que això pot ser suficient per als partits que volen perpetuar el sistema, però del tot insuficient per als que el volem canviar d’arrel, en una direcció nacional i social.
En definitiva, el que plantejo és que tota l’esquerra sobiranista catalana s’estaria o hauria d’estar-se fent la mateixa pregunta: més enllà de cercar la millor governança en el dia a dia, com esdevenim útils per fer possible les transformacions nacionals i socials que es deriven dels nostres postulats ideològics? Si per una raó o l’altra, al final, els processos de reflexió de cada organització no acaben responent de forma creïble aquesta pregunta, tornarem a omplir papers fets d’escaients frases i bons propòsits. Tots il·lusionants abans de governar, però veritables màquines de decepció quan es comprova el poc marge per al canvi que tenen els nostres governants dins la carcassa de la institucionalitat neoliberal, revestida de democràcia liberal.
Jo aconsellaria governar encara millor, però sobretot obrir portes i finestres, ser capil·lars i permeables i reconstruir estratègies que valorin les persones com a subjecte polític del canvi que volem, que reivindiquin aquells col·lectius, persones i lluites concretes ja existents. Cercar tota unitat possible, però des de la base, amb unitats tan transversals com sigui possible des del punt de vista ideològic. Unitats útils per guanyar espais, per petits que siguin, de més llibertat i igualtat. I, sobretot, que els partits governants o amb ascendència sobre les organitzacions de base els retornin la seva autonomia i sobirania, sostreta en un procés que va començar fa més de 70 anys. Avui, bona part del teixit associatiu que fa intervenció ciutadana o social està emmanillat per les subvencions i pressupostos de les administracions. Establint-se una relació de sotmetiment cap a l’administració a fi d’assegurar-se la continuïtat. Aquesta relació tòxica genera competència entre entitats davant de l’administració i impedeix fer propostes més ambicioses.
Més enllà d’una correcta i sistemàtica utilització de les xarxes, que falta fa, la millor eina per assolir una consciència de barri, ciutat, classe o nació, imprescindible per eixamplar la base i transformar la societat d’arrel, és l’empoderament d’AV, casals, comitès antirepressius, entitats feministes, antiracistes, sobre l’habitatge, LGTBI, ecologistes, associacions de treballadores, d’intervenció ciutadana… I per això cal que els partits de l’esquerra sobiranista passem a ser part de la solució, més que del problema.
