Salvador Cardús i Ros
La bona política necessita grans lideratges i estratègies. Però la confiança del ciutadà es juga en els sentiments d’empatia i en les coses més petites i quotidianes. Com passa amb les màquines de precisió, a la política l’encalla la sorra fina.
En posaré un exemple que conec bé perquè el tinc a prop. Un cas que no vull generalitzar ni convertir en categoria. Segur que no tot va d’aquesta manera. Fins i tot, amb raó, algú em dirà que és un cas de poca transcendència, que no n’hi ha per a tant, que tenim problemes més grans. I és cert. Però el que vull il·lustrar és com, precisament, allò petit, la “sorra petita”, pot arribar a espatllar el que és gran: la confiança en les grans estratègies i projectes.
Parlo de l’entorn que es va construir just davant del Castell de Vallparadís ja fa temps, quan es va urbanitzar el final del carrer de Salmerón. Deixo ara de banda el nyap del fossar artificial i artificiós que envolta el castell o de la pèrdua de l’enjardinament amable que l’envoltava. És qüestió de gustos, i és aigua passada que pocs dels nous veïns del barri poden recordar i que només trobaríem en alguna foto de l’Arxiu Tobella. Però sí que parlaré de l’empostissat de fusta que es va deixar just davant del castell, barana inclosa, potser per trencar la duresa de tota la resta de reforma.
El cas és que amb els anys –lamento no haver pres notes per poder fer-ne una cronologia exacta–, la fusta es va anar podrint. I, quan plovia o hi havia humitat, feia relliscar. Primer s’hi van pintar unes tires rugoses, caríssimes segons ens va dir el mateix operari, que van durar de Nadal a Sant Esteve. Més tard, s’hi van clavar unes tires metàl·liques també rugoses, que encara feien més perilloses les caigudes. Com que la fusta no parava de podrir-se, llavors es van clavar unes petites plaques de fusta on hi havia els forats més grans… Finalment –els anys anaven passant–, es va optar per una d’aquestes solucions transitòries que duren segles: es va rodejar tot l’empostissat amb tanques de plàstic –primer grogues, després blaves–, que va fer falta clavar a terra perquè els brètols habituals no les esbotzessin. I ni així.
Finalment, abans de l’estiu, va arribar la solució –aparentment– definitiva. Es va arrencar tot el fustam, però també es va començar a rebentar la base de ciment per fer-hi quatre grans jardineres arran de terra, de forma trapezoidal, totes diferents. Molta originalitat, com sempre. Unes jardineres, però, que encara mai no han conegut cap planta perquè, diuen les males veus del barri, s’ha acabat el pressupost.
I, per cert, si algú vol comprovar com de podrida estava la fusta, encara la pot veure a la barana que ha quedat com estava tota la resta, i que de moment ha quedat allà per a la memòria històrica del bunyol.
Però la felicitat mai no és completa. Ja fa setmanes que una nova bretolada ha malmès les bandes de ferro que tancaven el perímetre de les jardineres. Tan fàcil, ràpid i econòmic que hauria estat enrajolar-ho tot! Se n’han emportat algunes, d’altres estan doblegades, i encara en queden per arrencar. Amb la retirada de les bandes s’han desplaçat algunes lloses de pedra que, en una altra provisionalitat que durarà mesos, s’han substituït per ciment. Anys i anys de provisionalitat espatllada en quinze dies, i pel que sembla, sense capacitat de resposta ràpida.
En tot plegat hi ha un problema de fons que aquest sí que és extensiu a tota la ciutat, i que és el del manteniment de l’espai públic. Es fan projectes amb un pressupost que mai no preveu el preu del manteniment futur. Com que el manteniment és car, els elements d’aquest espai es van deteriorant. I quan la situació és extrema, com que cal una gran inversió per fer-ho tot de cap i de nou, passen anys fins que no s’executa. Vet aquí en què acaben molts dels capricis estètics de moltes obres de “millora” urbanística!
Ja he dit que aquest cas es pot considerar poc rellevant. Sempre s’ha pogut passar amunt i avall si s’esquivava el fustam original. I la manca d’una cronologia exacta dels pegats que s’hi han anat fent en desdibuixa el desori. Tampoc no sé on es podria documentar el cost de tots els intents inútils i desgraciats de manteniment provisionals, que ha de ser prou elevat i que mostraria la gravetat del malbarament de recursos públics. Però sí que penso que és un exemple d’aquesta sorra fina que encalla la imatge de la gran maquinària de govern, i que fa pensar –segur que injustament– que si no se saben resoldre aquestes petiteses, imagina’t les grans!
