Joan Carles Folia, Coach Advance Life
Els estudis de ciències com la pedagogia, la sociologia i la psicologia han servit durant moltes dècades per poder enfocar les metodologies que tot el col·lectiu de docents, a totes les etapes, han estat utilitzant per poder desenvolupar professionalment la seva tasca.
Han servit totes elles per establir quins procediments, estratègies i activitats eren les més adequades per poder consolidar el model d’ensenyament-aprenentatge més adequat. Encara ara aquestes tres aportacions investiguen quins poden ser els millors mecanismes i situacions per poder obtenir millors resultats en la maduració i creixement dels nostres joves i, per tant, continuen sent cabdals en les decisions que es prenen des del sistema i des dels docents. És veritat que els últims vint anys hem tingut la incorporació d’una nova modalitat científica que complementa tot el que ja se sabia i es feia. Amb la neuroeducació s’ha pres realment consciència de la importància de fer recerca a partir de la tecnologia per veure com funciona el cervell, en viu i en directe, en qualsevol situació i en persones de qualsevol edat i condició. El de la neurociència és un terreny encara molt novell. Fins fa pocs anys no disposàvem de les tècniques que avui dia ens permeten monitorar zones concretes del cervell i analitzar com funcionen en situacions educatives del dia a dia. Ara a partir d’aquestes eines hem començat a entendre com aprenem, què ens motiva i, sobretot, quin és el paper de les emocions. Aquests descobriments generen moltes possibilitats a l’hora de millorar les propostes educatives, amb una base científica sòlida.
Conèixer com funciona el cervell, com aprèn, com madura o què ens motiva ens ajuda a entendre, per exemple, per què hi ha estratègies educatives que funcionen molt bé i d’altres que no. Ens permet veure, fins i tot, que determinades estratègies que poden funcionar a curt termini poden tenir, en canvi, efectes perniciosos a mitjà i a llarg termini per a la construcció integral de la persona. Per tant, la neurociència ens facilita la professió docent i ens ajuda a millorar-la. La plasticitat cerebral del cervell és quelcom que cal aprofitar. Les connexions del nostre cervell són dinàmiques i en constant evolució per integrar les nostres experiències vitals i aprenentatges. Tot i que hi ha períodes crítics de plasticitat cerebral durant la infància, el nostre cervell continua sent plàstic fins i tot a l’edat adulta. Per això conèixer de la seva existència ens obre un camí de treball i investigació extraordinari. Elements com la presa de decisions, la creativitat, la interacció social, la memòria i moltes altres com funcions executives del tipus selecció, prioritat, etc. són susceptibles de ser treballades per tal d’assolir quotes de desenvolupament que ens donin més i millors possibilitats d’adaptar-nos a l’entorn del segle XXI, global, crític i competitiu.
La investigació científica ens permet conèixer cada dia una mica més com funciona el cervell, la seu de la cognició, la memòria, les emocions… Des de l’anatomia del cervell fins als coneixements actuals sobre la consciència, passant per diferents malalties o trastorns que també seran decisius per abordar en educació temes com la inclusió i la diversitat.
Aprendre és un procés laboriós que necessita un temps pausat, necessari, compost de multitud d’ingredients cognitius, entre ells les emocions, que permeten dur a terme aquesta tasca i assolir el significat de què s’intenta aprendre. Tenir una visió clara i diàfana de com funciona el cervell ens facilitarà la feina i ens donarà més resultats.
