Joan Tamayo Sala, avocat i president de l’Observatori de Drets Socials de Terrassa
Estem en un context global de fracàs de les democràcies liberals i representatives que han protagonitzat els segles XIX, XX i part del XXI.
Han alimentat un sistema com el capitalista que també està esgotat, malgrat que continuï impulsant, un cop i un altre, la seva regeneració, a costa del que sigui (del planeta, dels valors i els drets humans, del que sigui…).
Estem molt a la vora d’un col·lapse humà (d’idees, de valors, de sentiments, de consciència…) sense precedents, en què per exemple, un cos de pensament autoritari i anihilador com el feixisme o el nazisme que a Europa, per exemple, donàvem com a enterrat, durant la segona meitat del segle XX, ha tornat a renéixer, i cada cop amb més força, fins i tot a països que van quedar traumatitzats per a les seves “atrocitats”, com Alemanya, Itàlia…
El moment és difícil i complex. Les institucions públiques creades a partir d’aquesta democràcia “tutelada” no han donat resposta a les necessitats bàsiques per a una convivència humanament equilibrada i justa. Es dediquen a gastar diners per fer la guerra per exemple. Les forces polítiques d’esquerra “progressistes” han fracassat, per covardes o per deixar-se emportar pels impulsos i valors d’un sistema com el capitalista, que t’embriaguen de poder i de valors materialistes.
Però tampoc ens podem perdre i entrar en una dinàmica de crítica i culpabilització permanent. Perquè, mentrestant, les forces conservadores de la dreta “tradicional” cada cop s’acosten més a les tesis autoritàries i neofeixistes. I van fent feina, sense parar, fins al punt que les classes treballadores i precaritzades van caient a poc a poc dins de les trampes que els poders reaccionaris plantegen (a les xarxes socials amb missatges enverinats, falsedats, mentides, xenofòbia, discriminació, individualisme…). No cal posar exemples concrets, doneu una volta pel planeta i interpreteu vosaltres mateixos.
Què és el que ens toca fer, doncs, ara? A la ciutadania? Per intentar capgirar aquesta situació “angoixant”, a part de prendre consciència i perdre la por individualment: un treball col·lectiu, en comú. I no cal que sigui des de zero, no!
Com que està clar que si volem una societat millor, més viva, més desperta i més lluitadora, que treballi per construir un sistema alternatiu, una democràcia real, és de vital importància que hi hagi un teixit social fort, molt fort, a partir del que anomenem els moviments socials.
És veritat que des del fallit 15-M (una il·lusió esvaïda i una oportunitat perduda) es van anar generant un seguit de “moviments socials” (habitatge, amb la PAH, sanitat i educació amb les marees, feminisme, moviments LGTBI…). Però també és cert que aquests moviments han anat perdent força, s’han fragmentat en mil bocins. Han estat absorbits per un poder polític depredador o simplement s’han cremat…
La veritat és que necessitem, de forma urgent, enfortir els moviments socials, començant pels moviments veïnals (associacions de veïns). Un moviment històric, que en el seu moment, va tenir un paper històric, important, contra la dictadura i en els primers anys de la “fallida” Transició. Cal despolititzar-les, un fenomen emprat pels partits polítics des dels anys vuitanta del segle XX, per controlar-les i que ha significat la seva “mort” com a moviment vital de crítica i construcció. I cal revitalitzar-les i que la gent i trobi un espai, el més proper, per plantejar les seves inquietuds i necessitats col·lectives per construir una ciutat justa, inclusiva i habitable per a tothom, sense cap discriminació. I el mateix cap als moviments socials que encara són vius (com habitatge, sanitat pública, ensenyament, feminisme, LGTBI).
Cal un impuls general, però amb una mentalitat nova i molt forta: Tothom ha de tenir en compte que cal cohesionar els moviments socials al voltant d’una visió comuna de la ciutat i del model de societat que cal construir.
Cal una sola veu de la ciutadania, davant els poders polítics i institucionals (començant per l’Ajuntament de Terrassa i altres).
Cal una transició ecosocial amb incidència política, mediàtica i social, de la gent.
Des dels moviments socials hem de ser capaços de desenvolupar un “programa polític compartit” a partir de la participació real de totes les veïnes i tots els veïns, sense cap exclusió.
No cal inventar res de nou, només canviar les nostres mentalitats, massa “egocentristes”, enfortint el treball i la feina que ja fa molta gent, dia a dia, des de la societat i en molts casos, des de fa molt de temps (aprofitant l’experiència, en positiu…).
Cal una coordinació estratègica entre tots els moviments socials, per sumar esforços (no hi ha batalles particulars, és tot, la mateixa batalla… ). L’única batalla, és la transformació d’un sistema que ens immobilitza, invisibilitza i afecta la nostra salut mental, cada dia més.
Cal impulsar debats, mobilitzacions i accions unitàries…
O és que a la persona que té un problema greu d’habitatge no li preocupa també la situació de la sanitat pública o de l’escola dels seus fills? Doncs per què fragmentem les lluites i les debilitem? És el que volen els poders!
És el moment d’un nou marc socioeconòmic i de relacions socials, que garanteixi a totes les persones un espai i unes condicions de vida dignes. I això és més fàcil construir-lo des de “l’espai ciutat”, aquell que compartim cada dia i que forma part de les nostres vides.
És necessari bastir una economia de les cures, una economia social i solidària, uns serveis públics amb els recursos necessaris, una ciutat sense desnonaments, sense pobresa energètica, sense cap mena de precarietat (com per exemple les treballadores familiars de l’Ajuntament o alguns sectors invisibilitzats…), entre molts altres reptes.
El reconeixement del dret a cuidar i ser cuidat com un dret fonamental ha de ser garantit des de l’administració i des de la societat amb les aliances comunitàries necessàries.
Per vehicular-ho tot plegat, convido (és urgent) a tots els moviments socials, col·lectius, entitats i persones de la ciutat de Terrassa, sense exclusió, que tinguin consciència democràtica, de veritat, que es posin a treballar per coproduir una agenda d’horitzó ecosocial que doni prioritat al bé comú, la solidaritat, l’ajuda mútua i la transformació del sistema social i econòmic vers un nou model social, de producció i consum, i que abasti aspectes tan diversos com l’habitatge, les cures, l’activitat econòmica, les migracions, els subministraments, la qualitat democràtica, el medi ambient, etc.
El futur de la societat està a les nostres mans… i ara penso, per sobre de tot, en els meus fills i els meus nets i en els de tots vosaltres!
