Joan Boldú
Temps de vacances, temps d’oci. És en aquest temps quan es pot percebre millor l’amplíssim esvoranc entre pobres i superrics.
Aquesta realitat bifront és una constant al llarg de la història, pocs ho posseeixen gairebé tot i molts gairebé res. Un articulista, el nom del qual no recordo, opinà que es parla i escriu molt sobre els pobres, però que hi ha una sonora indiferència; potser si es parlés i escrivís més sobre els rics i superrics es prendria consciència de la infinita desigualtat que separa aquests últims dels pobres. Té qualsevol treballador amb el seu minse salari opcions reals d’anar-se’n de vacances? És força difícil fer-les pels qui inverteixen més temps a treballar, però que guanyen menys diners. Tanmateix, les vacances els hi pertanyen: són un dret compensatori generat a causa de la no-vida durant la resta de l’any.
Qui és un treballador? Preguntem-nos si podem viure sense treballar. Si necessitem treballar, si no vivim de renda és que som de classe treballadora. Segons el CIS l’estatus socioeconòmic del 41% de la població era el d’obrers qualificats o no qualificats. Són molts els obrers i, malgrat que hi ha força gent que nega ser-ho, van aflorant nous perfils, com els precaris – treball inestable i insegur: Riders, Kellys, sanitaris, periodistes, cambrers, treballadores domèstiques, treballadors culturals-, els “cuidadors” – classe emergent amb pocs drets- o el “cognitoriat”, és a dir, les persones amb una alta formació acadèmica que perceben un salari baix, no acord amb el seu nivell d’estudis, 1,4 milions dels quals estan en risc de pobresa.
La nostra societat, estructurada per l’afany de viure per a treballar, necessita, però, el temps d’oci com a compensació. Per a la classe obrera el reconeixement del dret a fer vacances fou el “premi” a onze mesos d’explotació. El temps d’oci fa possible, efectivament, que els treballadors puguin decidir què fan amb el seu temps, passar més temps amb la família, gaudir del “dolce far niente”, etc. Les vacances, però, només són un parèntesi en aquests horaris onerosos que ocupen onze mesos. Són un “regal” per a descansar uns dies per a rendir més a la tornada al treball, el qual és realment qui marca caminar de la vida del treballador i del seu repòs. Quins i quants viatges poden fer els treballadors amb la insuficiència de recursos i mitjans econòmics? Uns 12,7 milions de persones, el 26,5% de la població, estan en risc de pobresa, dels quals el 32,9% són ocupats. Sobreviuen amb ingressos inferiors a 916 euros mensuals o a 10.000 euros anuals per unitat de consum (EAPN-ES: La xarxa de lluita contra la pobresa i l’exclusió social).
L’altra cara de la moneda, que contrasta amb l’anterior, és la del turisme d’elit, un fenomen que es caracteritza per oferir exclusives experiències de viatge a preus elevadíssims: immersions submarines, viatges a l’espai, escalades a grans cims, viatges a l’Antàrtida, etc. Aquests tipus d’aventures són extremadament perilloses com ens mostra la tragèdia del submergible “Titan”, on diversos multimilionaris perderen la vida. Aquests viatges són aventures que només poden finançar-les uns quants amb el desig de viure al màxim i diferenciar-se dels altres. Aquests viatges atorguen als superrics un estatus singular, exclusiu: exhibir-se, presumir i participar de “la fira de les vanitats”. Els diners que costen moltes d’aquestes aventures no els guanyen els treballadors i les persones precàries en tota la seva vida laboral. Uns exemples de mostra: el cost per persona d’anar a les profunditats de l’oceà és d’uns 750.000 dòlars; Dennis Tito (USA) pagà 20 milions de dòlars per anar a l’espai; visitar el Titànic costà 250.000 dòlars per persona o anar a l’Antàrtida val entre 70.000 i 100.000 dòlars.
Els jets privats, els iots de luxe deixen unes petjades significatives contra el medi ambient. Aquestes persones mostren indiferència pels problemes globals. La seva exhibició del luxe mostra el profund esvoranc entre ells i la resta del món. I no volen pagar impostos!
