Rosa Ferrer, professora d’infermeria
“El metge competent, abans de donar una medicina al seu pacient, es familiaritza no només amb la malaltia que vol curar, sinó també amb els hàbits i la constitució del malalt” (Marc Tuli Ciceró). Els castellers, si no estan familiaritzats entre ells, no tenen prou confiança per pujar el castell.
Ho vaig explicar amb aquest mateix exemple en un congrés internacional al Canadà i ho van entendre molt bé, em ve de gust explicar-ho aquí, a veure si també s’entén.
Els castells que tant ens representen són la clara demostració de com cal fer les coses. Ningú s’apunta a fer castells sense ganes i il·lusió. Tots tenen clar que l’aprenentatge és llarg i dur, que durant l’aprenentatge cauran i hauran d’aixecar-se moltes, moltes vegades, que a la base o pinya perquè puguin pujar pisos han de ser molts. Tenen clar que han de ser ferms, acceptar amb ordre l’ajuda i col·laboració de la gent que els envolta perquè els donarà més solidesa per aguantar un rere l’altre els castellers que van enlairant-se. Tenen clar que a cada pis seran menys fins a arribar a l’enxaneta tan sols un. Un que, sigui quina sigui l’alçada del castell, mai arribarà a dalt si la base trontolla, perquè quan la base trontolla, tots els pisos tremolen i, si no s’adreça la situació ràpidament, fan llenya. Això és exactament el que passa a la sanitat si la pinya, l’assistència primària, no té una base il·lusionada (vocacional), ferma, sòlida, ample i acotxada per l’entorn.
A sota d’aquesta pinya és on hi ha d’haver les arrels fermes, clares i segures. Aquestes arrels es basen en una formació amb visió integral, en què no es posa l’èmfasi en el jo individual, sinó en el nosaltres, perquè el que importa de veritat, per sobre de qualsevol individualisme, és la compenetració, el respecte, la unió, sense això, la pinya trontolla i els pisos no pugen. I, si pugen, acabaran fent llenya perquè res funciona bé sense l’acollida i seguiment de tots els professionals que formen la pinya de l’assistència primària.
M’adhereixo totalment al que van dir a la conversa moderada pel director adjunt del “Diari Ara”, Ignasi Aragay, a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans (reflectida a l’article del dia 8/05/24 a l’Ara), la geògrafa i pedagoga Pilar Benejam i el pedagog Xavier Besalú; escrit textualment quatre frases de l’article que després desenvoluparé: “Els alumnes són com són perquè el món és com és” (P. Benejam), “El problema no està en els joves estudiants, sinó en el que passa dintre de les universitats”, i afegeix que “la desesperança que es viu a les aules i a la societat posteriorment es transmet als mestres i, de retruc, als alumnes” (Besalú). Davant la pregunta “què cal fer per tenir bons mestres?”, la resposta de Benejam va ser: “Has de gaudir de la teva professió. Els alumnes t’han de veure gaudint mentre ensenyes” i va rematar el tema amb una frase dura però ben certa: “Qui no ho fa bé fa malbé l’escola”.
Absolutament d’acord amb el que aquests experimentats pedagogs diuen! Els alumnes de qualsevol centre d’estudis són com són perquè el món és com és, absolutament cert. Ara bé, està en les mans dels seus formadors-professors obrir-los portes i finestres, ensenyar-los, com ja he dit altres vegades, les assignatures valors humans. Ells, siguin dels estudis que siguin, estan aprenent. Per això és molt important el que està passant dintre les universitats. En primer lloc, com diu P. Benejam, “has de gaudir de la teva professió”, per gaudir-ne hi ha d’haver vocació, no és bo per a cap estudi universitari, però molt menys per a aquells en què la formació o la salut quedarà a les seves mans o en la seva manera d’afrontar cada situació, que s’entri tan sols per la nota de tall. Per tenir bons professionals, cal tenir en compte aptituds i actituds, ja que si es tenen són més valuoses que la nota en si. Els alumnes, com els pacients han de veure en els professionals que els formen o els atenen que ho fan gaudint de la professió i no amb desgana i ganes d’acabar; perquè com també diu P. Benejam: “Qui no ho fa bé, fa malbé l’escola”, o la sanitat!
“La nostra glòria més gran no consisteix a no haver caigut mai, sinó en haver-se aixecat després de cada caiguda”, Confuci. Com diu Confuci i fan els castellers, el que és més important és aixecar-se després de cada caiguda, ara bé, prenent nota del que falla i rectificant o canviant el que faci falta per donar una millor formació, per tant, millor atenció a la persona.