Xavier Marcet
Europa és imperfecta, evidentment. Però el somni europeu és dels millors somnis col·lectius que tenim i que hem tingut.
Els populistes sempre volen allunyar-se d’Europa. I és que amb les seves imperfeccions, Europa és equilibri. Complex, però representa un cert equilibri. Fa ara cinquanta anys que la construcció d’Europa va tenir una gran embranzida. Europa va passar el 1973 de sis a nou estats (entraven Dinamarca, Irlanda i Regne Unit). Només un any després començava la política regional europea, els països rics ajudaven als més febles en el famós programa de fons FEDER. Europa buscava l’equilibri amb els FEDER. El 1975 Portugal, Grècia i Espanya començaven les seves transicions a la democràcia i a Europa. Més Europa. El vell somni europeu de Denis de Rougemont es consolidava. Els constructors de la Unió Europea tenien motius per tastar un llegat que era el somni de tots aquells que es van prometre que Europa mai més es dessagnaria en guerres internes. El record de la barbàrie de la Segona Guerra Mundial encara era viu. Vaig tenir la sort de col·laborar a Ginebra uns quants anys amb Dusan Sidjanski un dels deixebles de Rougemont i em va semblar que aquells constructors d’Europa tenien un somni que anava molt més enllà que la superació de les velles fronteres. Tenien un somni d’alta civilitat. Un somni equilibrat i culte. Europa com a motor de desenvolupament i de cultura. Crec que Jacques Delors, traspassat aquesta setmana i expresident de la Comissió Europea era d’aquesta fusta.
Els temps han passat. El projecte europeu ha estat un èxit i un fracàs. Un èxit perquè per més de setanta anys ha mantingut no només la pau, si no ha creat el territori més equilibrat del món en termes polítics i de benestar social. Ningú com l’Europa de postguerra ha creat un estat del benestar amb accessos universals a la salut i un coixí d’atenció social com cap altre al món. Però Europa ha fracassat en el seu lideratge internacional. Ha anat molt endarrere. La cimera de Lisboa de l’any 2000 va certificar que Europa anava moltes passes per darrere de la nova gran revolució tecnològica digital fins al punt de perdre les més mínimes capacitats de fabricació de xips i quedar completament mans de les grans potències: els Estats Units i la Xina. La pèrdua del lideratge d’Europa i la seva falta de visió, només deu ser comparable a la seva autocomplaença. Europa ha deixat de ser un actor clau en la majoria d’aspectes del món. Malgrat això, Europa continua tenint el miratge sobre si mateixa del fet que fins i tot havent perdut el lideratge econòmic pot mantenir el seu estat del benestar.
Malgrat tot, malgrat els populismes, malgrat l’enorme complexitat, Europa continua essent per a molts, entre els que em compto, un continent de gran bellesa, de la bellesa que li dona la natura, la història i la cultura. La bellesa de l’equilibri en contraposició a l’exuberància estrident dels nous rics. Les ciutats europees són inigualables. Un territori on encara es pot viure raonablement bé i que continua tenint capacitat de meravellar al món.
Un dels errors clamorosos d’Europa ha estat la seva pèrdua de sobirania tecnològica. La ingenuïtat o la indolència europea en aquest camp ha estat un dels errors històrics més incomprensibles dels líders europeus. Aquest error ara es comença a intentar corregir amb el desenvolupament tecnologia europea. Una part important dels futurs xips europeus ha de sortir del Barcelona Supercomputing Center.
Aquesta setmana passada, en l’acte de presentació de la nova generació de supercomputador (Mare Nostrum 5) Mateo Valero, fundador del BSC, I Roberto Viola, director general de CNECT de la Comissió Europea ho van explicar molt bé en un acte d’inauguració on em vaig sentir europeu. Bàsicament europeu. En un projecte en el qual la inversió europea és molt important, després ve la del Govern espanyol i després la de la Generalitat, és un projecte per contribuir decididament a Europa. Sense tecnologia europea tenim molta menys Europa. Poder sumar des de Barcelona és per sentir-se orgullós. Retornar a Europa en futur el que Europa ara ens dona en diners.
Va ser sortir de l’acte i com mogut per un ressort automàtic vaig començar el llibre de Tymothy Garton Ash, que porta per títol “Europa” (Editorial Arcàdia). Garton és un professor d’Oxford, un britànic que estima Europa. El llibre és una mena de viatge deliciós per Europa des de la Segona Guerra Mundial fins ara. Amb les fortaleses i les debilitats de la història europea, en un fi conductor basat en la seva experiència personal però sense ser una peça biogràfica. Hi ha capítols deliciosos. Alguns fan mal, altres reconforten.
Sentir-nos europeus és una cosa bastant sensata, de les millors que encara podem fer el 2024. Tornar a Florència, passejar per un Christmas Market a Viena, seduir-nos a París, tornar a estimar Londres, mirar-nos el món des dels Alps, passejar per la platja de la Concha a Donostia. Que passeu un bon 2024, que l’any nou ens aculli amb salut.
