Feu 20 anys, però fa més de 20 que actueu… Si ens remuntem als orígens, ens n’anem a l’any 1991, quan va ser la guerra del Golf. És llavors quan es crea Alternatiu X, la primera companyia teatral en la qual vam estar, que era més col·lectiu que companyia. Amb Pep Mestres, que era el papa artístic. Fèiem teatre de carrer, però amb contingut polític.
Com “performances”? Sí. Eren complements a manifestacions, aquí a Terrassa. La primera de totes va ser per la guerra del Golf: Vam muntar una gran calavera i al voltant hi desfilàvem quatre de nosaltres, vestits de soldats, i un tambor marcant el ritme. Anàvem davant de la “mani”. Amb el temps, s’ha acabat anomenant “performance polític”.
Alguna altra que recordeu especialment? Un dia a la Plaça Vella vam fer una acció contra les ETT. Vam fer una subhasta d’esclaus: anàvem vestits amb poca roba, amb cadenes. I l’acció era una subhasta, a 100 pessetes. Llavors algú et comprava i t’havia de treure fora de la plaça.
L’art i la reivindicació sempre han anat de bracet, en aquests 20 anys? De vegades són camins diferents, de vegades es creuen. En general, l’esperit crític en els pallassos i els artistes és alt; més alt que en altres sectors. Intentem posar-hi llum a on no n’hi ha. O sigui, a problemes socials. Als nostres espectacles, sempre surt alguna pinzellada per crear consciència social.
Sentiu el pes de la responsabilitat del que transmeteu a la canalla? Sí, és clar. I ens agrada. Igual no ha de ser un missatge superclar, es veu entre línies. Des de la llengua catalana que emprem, el vocabulari inclusiu… No ens dediquem a recitar el Manifest Comunista, però tenim compromís. No volem convèncer ningú … Sinó donar llum a les problemàtiques socials del moment.
Es pot fer riure i alhora parlar de temes profunds o tristos? Creiem que és una oportunitat. De vegades, hi ha situacions molt cruels. No les hem d’ignorar, sinó que surtin des d’una part més humana, més propera.
Albert Pérez (esquerra) i Jordi Torrens, al local de Tub d’Assaig / nebridi aróztegui
Pot passar que aquest “compromís” us faci perdre alguna contractació? Pot passar. Pot passar, però no ha passat. Si el global funciona… A més, la gent ja sap qui som.
Estreneu un espectacle dels 20 anys de companyia. Què en veurem? Combina entrades de pallassos, malabars i equilibris amb objectes. Expliquem com ens vam conèixer, el primer “bolo”, els moments difícils de passar tants d’anys junts, les pujades i baixades de la relació… I acaba fent una reivindicació que tornarem a estar 20 anys més junts. També parla del pas del temps, de fer-se gran… Nosaltres ja tenim una edat!
D’on venen els malnoms de “Makutu” i “Trinxeta”? Ens el va posar n’Albert “Nances” (company de Tub d’Assaig). Trinxeta és perquè jo un dia anava en crosses, a un concert de Negu Gorriak. I com que anava trinxat a nivell físic, doncs “Trinxeta”. I “Makutu”, perquè sempre anava aquí i allà, amb el macutu a damunt, quatres coses, voltant…
Vosaltres també us sentiu Makutu i Trinxeta fora de l’escenari, o dissocieu del personatge? Pensem que surten quan ens posem el nas i estem actuant. En el dia a dia, som el Jordi i l’Albert, tot i que en el nostre tarannà sempre hi ha humor.
Us agradaria tenir la vostra carpa pròpia? Ens encantaria. Però per desplaçar-te amb tot aquest muntatge, avui en dia és un desplegament massa complicat i car econòmicament,. Per això, nosaltres fem la funció del pallasso fora de la carpa. A places de pobles, a sales interiors… Ens considerem pallassos de circ, pel tarannà, però sense la logística de la carpa. Fins i tot Portell Poltrona ha fet gira amb una carpa, però molt petita.
Públic participant o observador? En els nostres espectacles no hi ha la quarta paret. Sempre interpel·lem en la canalla. Que si som pallassos en la vida quotidiana? Per ser-ho, sempre necessita un públic, és el que li dona sentit.
I aquest públic ha canviat? Potser la forma en que la canalla para atenció? Ha canviat, per la immediatesa d’Internet, del digital, dels vídeos curts. Un nano ara té inputs que fa 20 anys no tenia. Els hi costa més la concentració que abans. Però bé: després durant l’actuació, la frescor és la mateixa. I el ritme ha canviat: ara son més dinàmics. Però nosaltres reivindiquem que s’ha de fer un pas enrere. En comptes d’agafar molta velocitat i fer canvi d’escena cada minut i mig, que és el que promou les xarxes, pensem que el que està guai és que el temps es pari.
