Pau Serrasolsas (Barcelona, 1994) fa reflexions radicals i tendres. Justament com les lletres de Ginestà.
Fa uns anys us van etiquetar a premsa de fer “pop anticapitalista”. Fins a quin punt us hi sentiu reconeguts? A dia d’avui, com a persones compromeses. La nostra música ha fet un tomb cap a un lloc més de consens dins la societat. Ara fem un discurs que no s’emmarca tant en les lletres anticapitalistes que fèiem abans.
Us dieu Ginestà per la miliciana Marina Ginestà, de la cèlebre fotografia de 1936. Fins a quin punt és sabut pel vostre públic? Això és així. Venim d’on venim. Quan vam triar el nom, era el que ens representava i també volíem un nom amb una sonoritat bonica. Ara que la cosa s’ha fet prou grossa com perquè tinguem molts fans que estan allunyats de nosaltres i simplement els agrada la nostra música, és molt probable que no sàpiguen d’on ve.
Jo al principi em pensava que venia d’un ginestar de flors! De fet, el nostre primer logo era un puny amb una branca de ginesta, així que hi havia el doble sentit.
En el nou disc “Vida meva” heu tirat a més ritmes electrònics… És el dret a evolucionar, com també va canviar Manel els darrers discos? Veníem de fer un disc en què ja havia major presència de ritmes electrònics i gravats a l’estudi, amb síntesi i mogudes que abans no haguéssim tocat mai. Ens va començar a venir cada cop més de gust. I en la nostra tasca principal d’avui en dia, que són els concerts, doncs ens ho passàvem molt més bé, amb ritmes més accelerats. Vam entendre que l’essència del nostre grup -que són les lletres-, encaixaven perfectament.
Alguna d’aquestes evolucions ha estat fruit de veure-us arrossegats per les demandes de la indústria o les expectatives del públic? Hi ha una barreja de tot. Està clar que et fixes en què ha funcionat del darrer disc. La música ja no és només una cosa que ens agrada fer, sinó que s’ha convertit en la nostra feina. Així i tot, també intentem abstraure’ns de tot. Però hem de reconèixer que hem fet cançons orientades a estar a la ràdio i els festivals.
Esteu a cavall entre alguns cantautors i la música urbana d’ara? Hem buscat el nostre lloc en la indústria catalana: dins de la nova onada, però se’ns pot considerar una mica anteriors. Per edat, som la generació de la música urbana. Tenim la mateixa edat que els Flacy Ice Cream i els 31 FAM, la Julieta… Però venim d’una tradició totalment diferent i ens agrada fer la música d’una altra manera. Componem a casa nostra, amb la guitarra, i explicant les coses que ens passen en el nostre dia a dia. Tenim dinàmiques molt diferents, també pel que fa al ritme de treure les cançons, que sembla que tothom porti un pet al cul.
Com enfoqueu l’estiu, amb una exigència hiperaccelerada pels músics? Avui divendres toquem a Terrassa i demà dissabte al Canet Rock. Diumenge arribarè a casa meva, després me’n vaig a una festa d’un colega i dirè “uf, que ha passat aquests dos dies”, com tota l’estona a una muntanya russa. Mentrestant, continuem component i gravant el següent. Així que estem tota l’estona gestionant expectatives de realitats, de mirar enrere… Total, que aquest any, per primer cop a la vida, ens hem preparat tant físicament com psicològicament per enfrontar l’estiu.
Terrassa i Canet de mar. Festa major i festival. Què us aporta cadascú? A una FM pots fer tot el teu repertori, no hi ha condicionants i la gent et ve a veure a tu. En un festival t’has d’adaptar i fer 40 minuts de concert: tot va picadíssim, el canvi de grup va superaccelerat… És molt guai, però és la dinàmica de veure molts grups i no acabar de pair-ne cap. Terrassa ho veig més similar a pagar una entrada per anar a un concert a una sala.
Seguint amb Terrassa: Vau cantar a la festa alternativa al 2019, a una sobretaula, davant 15 persones. Em fa vergonya reconèixer-ho, però jo estava a la barra fent una cervesa, sense fer gaire cas. Els inicis són difícils o desagraïts? Són difícils, i més ara que sembla que hi ha un embut, que està col·lapsat. Sempre et venen els teus amics, però si no tens amics, doncs et veu gent que et mira per cortesia. I de cop et descobreix i li pot agradar… O no, i posar-se a mirar el mòbil. Són sensacions estranyes. Però per sort, amb els anys, m’he tret aquestes sensacions. O el trauma que et pot generar tocar davant 10 persones, que soni malament… I que arribis a casa dient “hi he dedicat tota la tarda i només dues persones em volien escoltar”. Fins que arriba un dia, que treus una cançó.
Ara la plaça Vella estarà plena. Quina expectativa teniu, per avui? Doncs portem una sorpresa! Nosaltres tenim una cosina que viu a les Fonts i que es diu Jana. De fet, pujarà cantar la cançó “L’Eva i la Jana” amb nosaltres!
Molts artistes han cantat abans a l’amor. Què us en diferencia? Intentem explicar imatges quotidianes que interpel·len a la gent. I, sobretot, hem fet música per a la nostra generació i des de la nostra generació. Jo de més joves escoltava al Sabina i al Serrat i pensava que les lletres eren molt bones, però no era el que jo sentia.
I què caracteritza la vostra generació juvenil? La teràpia, la gestió del dol? A mi m’ha costat molt expressar el que em passava. I amb la música vaig trobar una mica de teràpia. Però no et salvarà de res: sempre és millor explicar-li al teu terapeuta, per sortir del bucle. La nostra generació és la primera generació de la història que seu a parlar de les coses obertament. Ni els amics més grans ni els meus pares crec que mai han tingut la facilitat i la sensibilitat per tractar alguns temes de manera oberta i sincera.
Us exposeu en les vostres lletres. En excés? No, vist en perspectiva, no ens penedim de res. Hem explicat el just perquè sigui prou sucós, però mai prou com per a traspassar límits de la intimitat.
I amb la polèmica d’Eurovisió? Us veieu en l’ull de l’huracà per opinar? Estem en una escena catalana en la qual ningú mai diu res de les coses que passen al món. I quan un artista explica un posicionament polític… Si Eurovisió inclógués la nostra llengua i a més no blanquegés el genocidi a Palestina, jo no hagués dit això. I quan “eurofans”, que som fans meus, van i em col·loquen en una llista i jo me me n’assebento… dic: No són fans meus. Si ens coneguessin una mica, sabrien que nosaltres no participem de res. Però el més sorprenent és què ningú a Catalunya obre la boca per res, ni per l’habitatge ni per Palestina.
